Arxius | gener, 2011

Obsolescència programada

10 gen.

Sabíeu que les bateries dels primers Ipods tenien una vida de només 8 mesos i Apple no venia bateries de recanvi? Sabíeu que les rentadores fabricades a l’Alemanya Oriental durant l’època comunista encara funcionen avui en dia? Sabíeu que la majoria d’ordinadors i electrodomèstics que llencem van a parar en un descampat a Ghana?

La resposta: obsolescència programada. Una paraula que, com la majoria, no havia escoltat mai abans fins avui i que s’ha convertit en Trending Topic a Twitter durant unes hores.

El motiu: un documental que ha emès La 2, i que també TV3 va emetre fa uns dies. Comprar, llençar, comprar

L’obsolescència programada és la característica que comparteixen tots els elements electrònics que consumim actualment, i que els fa obsolets després de ser utilitzats durant un cert temps (abans programat, és clar).

Exemple 1: Una impressora Epson que després de cinc anys de vida deixa de funcionar de la nit al dia. El xip que porta incorporat des del moment de la seva fabricació programa el seu software de tal manera que després d’un nombre concret d’impressions deixa de funcionar per sempre.

Exemple 2: Els primers Ipods que van sortir al mercat als Estats Units, que costaven uns 400 euros, deixaven de funcionar al cap de 8 mesos de ser comprats. La bateria moria i era impossible tornar-los a engegar. Alguns usuaris van demanar a Apple recanvis de bateria per als seus aparells, però l’empresa va assegurar que no en tenia. La única solució era comprar-se un nou Ipod.

Exemple 3: Una nevera fabricada fa 25 anys a l’Alemanya Oriental, en plena època comunista, funciona encara avui en dia. Fins i tot continuada engegada la bombeta que conté a l’interior. Mai s’ha espatllat. L’economia era programada pel govern, no existia l’obsolescència programada.

Evidentment, Epson i Apple eren capaços de fabricar aparells de vida gairebé infinita. No era però, la seva voluntat.

Reparar vs. Comprar

Se’ns espatlla la nevera, la impressora, l’ordinador, l’Ipod o el mòbil, i enlloc d’arreglar-ho comprem un aparell nou. On van a parar però, els milions i milions d’aparells que llencem cada any des del món desenvolupat?

En una població de Ghana, a l’Àfrica, al costat d’on abans havia existit una zona verda al costat d’un riu, ara hi ha un descampat que rep les tones d’electrodomèstics que llencem els més ‘avançats’. La normativa internacional prohibeix enviar residus als països en desenvolupament. Els mercants però, aconsegueixen fer-les arribar al·legant que són productes de segona mà. Òbviament, els ordinadors i neveres que reben a Ghana no són productes de segona mà o per reutilitzar. Els abocadors descontrolats de Ghana són les nostres deixalles.

No us perdeu el documental!

Anuncis