Obsolescència programada

10 gen.

Sabíeu que les bateries dels primers Ipods tenien una vida de només 8 mesos i Apple no venia bateries de recanvi? Sabíeu que les rentadores fabricades a l’Alemanya Oriental durant l’època comunista encara funcionen avui en dia? Sabíeu que la majoria d’ordinadors i electrodomèstics que llencem van a parar en un descampat a Ghana?

La resposta: obsolescència programada. Una paraula que, com la majoria, no havia escoltat mai abans fins avui i que s’ha convertit en Trending Topic a Twitter durant unes hores.

El motiu: un documental que ha emès La 2, i que també TV3 va emetre fa uns dies. Comprar, llençar, comprar

L’obsolescència programada és la característica que comparteixen tots els elements electrònics que consumim actualment, i que els fa obsolets després de ser utilitzats durant un cert temps (abans programat, és clar).

Exemple 1: Una impressora Epson que després de cinc anys de vida deixa de funcionar de la nit al dia. El xip que porta incorporat des del moment de la seva fabricació programa el seu software de tal manera que després d’un nombre concret d’impressions deixa de funcionar per sempre.

Exemple 2: Els primers Ipods que van sortir al mercat als Estats Units, que costaven uns 400 euros, deixaven de funcionar al cap de 8 mesos de ser comprats. La bateria moria i era impossible tornar-los a engegar. Alguns usuaris van demanar a Apple recanvis de bateria per als seus aparells, però l’empresa va assegurar que no en tenia. La única solució era comprar-se un nou Ipod.

Exemple 3: Una nevera fabricada fa 25 anys a l’Alemanya Oriental, en plena època comunista, funciona encara avui en dia. Fins i tot continuada engegada la bombeta que conté a l’interior. Mai s’ha espatllat. L’economia era programada pel govern, no existia l’obsolescència programada.

Evidentment, Epson i Apple eren capaços de fabricar aparells de vida gairebé infinita. No era però, la seva voluntat.

Reparar vs. Comprar

Se’ns espatlla la nevera, la impressora, l’ordinador, l’Ipod o el mòbil, i enlloc d’arreglar-ho comprem un aparell nou. On van a parar però, els milions i milions d’aparells que llencem cada any des del món desenvolupat?

En una població de Ghana, a l’Àfrica, al costat d’on abans havia existit una zona verda al costat d’un riu, ara hi ha un descampat que rep les tones d’electrodomèstics que llencem els més ‘avançats’. La normativa internacional prohibeix enviar residus als països en desenvolupament. Els mercants però, aconsegueixen fer-les arribar al·legant que són productes de segona mà. Òbviament, els ordinadors i neveres que reben a Ghana no són productes de segona mà o per reutilitzar. Els abocadors descontrolats de Ghana són les nostres deixalles.

No us perdeu el documental!

Anuncis

Jemaa el Fna

26 oct.

Sembla que és hora punta per sopar, i hi ha cua per pujar a la terrassa. Ens esperem 10 minuts, jo vull taula al costat de la finestra, amb vistes a la plaça. Segur que val la pena. Observem els clients, tots occidentals. Observem els cambrers, tots marroquins. Van amunt i avall, amb tajines de pollastre, cous cous de verdures i cigrons, i gots amb te a la menta. Arriba el nostre torn, taula al costat de la finestra. Finestra sense vidre, just davant d’un minaret, i la Koutoubia al fons. Triem els plats i les begudes, i tanco la guia. Ja n’hi ha prou de seguir consells Lonely Planet, comencem a gaudir del que vivim. Barreja de mil olors diferents, mil sorolls i un fum particular que mai desapareix de Jemaa el Fna. Tan bon punt els càntics dels muezzins criden a la darrera pregària del dia, la gent comença a moure’s en direcció les mesquites. Cotxes, motos, bicicletes i burros comparteixen carrer a baix, amb milers de persones. Caos que mai s’acaba, ciutat que mai descansa

Lisboa

24 oct.

Curiós. Em passo les classes envoltada de personatges vinguts d’arreu d’Europa, a Barcelona. A la vegada, però, alguns dels meus millors amics, els d’aquí, els tinc repartits pel món: Lisboa, Londres, Volda, La Havana i Los Ángeles. Llàstima que el meu compte corrent no em deixi visitar-los a tots, tot i que a alguns realment començo a trobar-los a faltar. Curiós, que no sàpiga viure sense saber quin serà el proper viatge que faré. Una vegada un professor de literatura va dir-nos que som tot allò que viatgem, que som tots els viatges que hem fet. Quanta raó!

Targetes d’embarcament impreses, començarem el viatge per la costa oest de la península.

Miquel

8 jul.

Començo a adonar-me que la millor època de l’estiu és el final del juny. El final de molt i el principi de coses noves. O almenys, fins ara ha estat així. Són els concerts sota el nostre imponent campanar il•luminat; les cares conegudes, que al Barri Vell i amb un boladís a la mà, se saluden sense complexes; i els vells amics que prometen una quedada més que urgent, tot i que ja és sabut d’avançat que mai s’acabarà de concretar. És viure una Festa Major vallenca pensant ja en el cap de setmana imminent a Can Cassó. El Poparb és ja sagrat en la nostra agenda particular, i m’atreviria a dir: la millor data estival. La cerveseta a la Vall d’en Vidal, la piscina matinera post-ressaca, escoltar per casualitat Maria Rodés en una terrassa d’Arbúcies, descobrir La Brigada al costat de Miqui Puig, i cantar a crits Miquel a l’accés 14 com si ens hi anés la vida, i quedar-nos tan amples. I milers de moments que no tenen preu enmig de la tranquil•litat tan característica del Poparb, amb aquell espai tan adequat, i aquells grups tan adequats, i aquella gent tan adequada. La Cristina diu que si tots els poparberus creéssim un país segur que el món seria molt millor. Ho tindrem en compte. I cantar a crits Miquel a l’accés 14 com si ens hi anés la vida, sense que ningú ens miri com a estranys.

I cantar a crits Miquel a l’accés 14 com si ens hi anés la vida, sense que ningú ens miri com a estranys. I cantar a crits Miquel a l’accés 14 com si ens hi anés la vida, sense que ningú ens miri com a estranys. I cantar a crits Miquel a l’accés 14 com si ens hi anés la vida, sense que ningú ens miri com a estranys. I cantar a crits Miquel a l’accés 14 com si ens hi anés la vida, sense que ningú ens miri com a estranys. Alguna cosa millor que això?

Mudances

8 jul.

Nova casa!